Creada l’any 2016 per Victòria Boixadera i Marcel Clement, la Cia. del Corb neix de la necessitat i la il·lusió de formar un grup escènic emergent a través del qual produir espectacles teatrals amb veu pròpia.

La nova escena catalana és un sol fèrtil d’on germinaran les tendències artístiques del futur i la Cia. Del Corb, des dels seus inicis, pretén, lliure de les expectatives i inèrcies que encotillen altres companyies amb més història, jugar i experimentar amb gèneres poc explorats i atmosferes genuïnes, amb el simbolisme i la representació poètiques com a firma.

Ja sigui amb musicals de creació com Només 3 dies, estrenat al Versus Teatre, o coquetejant amb la ciència ficció a Abismes, endinsant-se en el thriller amb Jo soc la fúria o, fins i tot, amalgamant òpera i teatre a Musica Proibita, aquesta companyia busca omplir, amb tota llibertat, l’espai buit que és el Teatre en el que hi haurien de poder cabre totes les històries del món.

Vam fundar la Cia. Del corb per descobrir què volia dir realment el teatre català actual o, si més no, entendre quin era el nostre lloc en l’escena com a creadors artistes en un moment de crisi cultural, social i de valors, en un espai límbic d’urgència narrativa i empentes publicitàries.

El nostre camí d’exploració passa per un retorn a les arrels, per una re-definició del Mite i del Ritu teatrals i per la recerca d’un format que sedueixi els nous públics, recordant-los que, a escena, hi caben totes les històries possibles. Creiem que el Teatre té un component eminentment polític (que no partidista, dogmàtic o pamfletari) i va ser creat per respondre a les preguntes que ens fem com a humans i com a societat, anticipant les tragèdies i detectant les esquerdes sistèmiques abans de lamentar l’esfondrament.

Així, els temes de les nostres obres pretenen arrelar-se a la nostra humanitat, emmirallant les nostres nobleses i monstruositats. Ataquem les injustícies i lacres de la nostra societat amb cruesa i sense filtres, fent-nos eco (en esperit que no tant en forma) de la proverbial ”crueltat” d’Artaud.

L’escenari, sempre mutable en la seva concepció, ha de romandre en l’objectiu de ser el mirall al qual es referia Hamlet, ha de ser un catalitzador del canvi humà i social, posant el dit a la llaga i incomodant amb veritats doloroses però necessàries.

El Teatre està en perill, això és una evidència fins i tot pels més profans i allunyats del món de la faràndula. L’ombra de la precarietat que, com una pesada manta, s’ha anat estenent sobre les produccions, els contractes i la mateixa concepció del gremi, amenaça amb ofegar-nos definitivament.

Cada cop menys espectadors es senten atrets per les arts escèniques i el relleu generacional del públic es tan mínim que podria qualificar-se d’anecdòtic. El Teatre no desapareixerà com a mètode d’expressió perquè creiem que la forma teatral és la manera més natural que té l’ésser humà de compartir les seves vivències; forma part del nostre instint, del que ens és familiar i proper i s’integra en múltiples aspectes al llarg de la nostra vida. El que corre un greu perill d’extinció és el Teatre com a forma de vida, com a teixit dinàmic, cohesiu i dinamitzador d’una societat cada cop més multi-cultural i diversa.

Així, en pocs anys, els que estimem aquesta professió continuarem creant, però ja no quedarà prou gent per escoltar les nostres històries, segrestats els potencials espectadors per un consumisme digital o contemplant la narració unidireccional i no participativa de les pantalles (grans, petites o de qualsevol mida imaginable).

Davant d’aquest panorama tan poc favorable, ens toca preguntar-nos en quina mesura els artistes de l’avui podem encarnar solucions pels escenaris del demà.

El nostre projecte com a companyia és un camí de recerca, d’investigació de nous llenguatges teatrals i de redescobriment de les arrels escèniques per explorar branques poc definides. Juguem amb els gèneres sovint menyspreats i oblidats del Teatre, atrevint-nos amb la ficció de tots els calibres: fantasia, terror, thriller o ciència ficció.

Una de les raons que allunyen els espectadors més joves o potencials és l’enfaixada tendència al drama burgès de les propostes majoritàries de la cartellera actual. Els antics entenien que es necessita certa distància màgica, una certa mitologia, per tal que la lliçó, l’exemple de la història, es filtri a les capes de l’inconscient. El nostre Teatre s’atreveix amb el fantàstic, amb l’imaginari, amb tot allò que sedueix als públics d’avui en dia.

Només creant noves mitologies, aconseguirem tornar a les arrels de la nostra humanitat.

A nivell dramatúrgic, investiguem la reformulació conceptual del text, el trencament de les estructures definides sense perdre de vista l’ancoratge necessari per a la comprensió de l’espectador. A part, tot endinsant-nos dins la poètica més profunda i elevada, confessem la posició del text en la creació d’una obra com una peça més del muntatge; essencial, sí, però no tirànica ni única. Una obra de teatre ha de ser una experiència multi-sensitiva, que abordi la memòria emocional de l’espectador al temps que desafia el seu intel·lecte i el manté alerta amb una energia vibrant i exponencialment sinusoïdal. El text no passa per sobre de la llum, de la música, de l’escenografia, sinó que tot en un conjunt, dirigit cap a una línia conceptual clara, esdevé l’obra d’art total promulgada per Wagner.

A nivell escènic, explorem el simbolisme més poètic per tal de conjugar diverses capes de significat, i la quinta-essencialitat minimalista; l’escenografia imprescindible i la integració del públic com a ens participatiu, energètic i escenogràfic.

A més, comprenem la llum i el so com a generadors de paisatge que afavoreixen la fluïdesa del multi-espai i la dissolució o reformulació de l’espai dramàtic.